Categoria: INDEX

Pagar la bala

Conten que a la Xina, a les famílies dels condemnats a mort els fan pagar la bala amb la què executen el reu. Les bales, i més les xineses, ixen barates. No és doncs, un problema de manca de recursos, sinó més aviat simbòlic: ve a significar que el delinqüent és l’únic culpable d’allò que li passa (la condemna a mort) i per tant s’ha de fer càrrec de l’instrument amb què pagarà la seua culpa.

El conseller d’Educació, Vicent Marzà, s’ha entrevistat amb el delegat del govern espanyol, senyor Moragues, i ha aprofitat l’ocasió per mostrar la seua preocupació pels casos d’abusos policials patits per diverses persones pel l’únic fet d’haver parlat en valencià. El representant governamental s’ha excusat amb la coneguda cantarella dels casos aïllats, però la sorpresa ha arribat en manifestar que policies i guàrdies civils podràn rebre classes de valencià per evitar els casos de discriminació que s’han produït. Acostumats com estem a rebre per resposta, quan els valencianoparlants ens queixem de maltracte, l’exabrupte, la burla i el menyspreu, la resposta de Moragues ha sigut ben rebuda entre les nostres autoritats. La manca de sensibilitat envers els usuaris del valencià és deguda al desconeiximent de la llengua pròpia del país. Així doncs, si el policia no entén la nostra llengua tindrà motius més que sobrats per a increpar obertament qualsevol que tinga la gosadia d’usar la llengua d’Estellés. Alerta però, es tractarà de casos aïllats que de cap de les maneres embruten el brillant full de serveis de les forces d’ordre. Sempre podrà el govern valencià, per evitar l’hàbleme usté en cristiano conyo que estamos en espanya, fer classes de llengua  al policia de torn. Al cap i a la fi, de tots és conegut que quan algú és agredit per parlar en valencià la culpa és seua, i seua la responsabilitat de posar-hi remei. La discapacitat lingüística dels empleats del govern espanyol ha de ser resolta per qui la pateix, de manera que, a l’igual que els condemnats xinesos, ens haurem de fer càrrec de solucionar el problema creat per la incompetència lingüística de qui, en lloc de tractar-nos com a ciutadans, ens creu encara súbdits.

Els quioscos de la platja

Imagineu la següent situació: Resulta què soc un “manetes” de la mecànica i decidisc fabricar-me una moto per al meu ús personal. Em compre peces d’aci i d’allà, dedique bona cosa de temps a muntar-la i, finalment, la tinc a punt. M’ha quedat ben xula, funciona a la perfecció i a més a més em va de fàbula per a anar a treballar. Al cap d’uns mesos de gastar-la per anar de casa a la faena i de la faena a casa, em para la policia.

-Vosté està circulant amb una moto sense matrícula.

-Ja, -responc- És què no m’han deixat matricular-la perquè me la he fet jo.

-Doncs no la pot utilitzar, -em diuen- Si vol anar en moto l’haurà de matricular o comprar-se una homologada, tal com diu el Codi de Circulació, i com fa tot el món, dit siga de pas.

-Si no em deixen gastar la meua moto em perjudiquen vostés moltíssim -insistisc- En primer lloc ja fa mesos que la utilitze, he gastat temps i diners, m’ha quedat de puta mare i a més a més vaig al treball amb ella. Tinc la factura de les peces de la moto, els rebuts de la gasolina i el del gual del garatge. I també circule amb el casc posat, per a que veja si soc legal.

És injust que no em deixen anar al treball en la meua moto, després de tot el que he invertit en ella? Tot el món s’hauria de poder fabricar una moto sense necessitat de matricular-la? Si la policia fa els ulls grossos en el meu cas, no està sent injusta amb els que sí que tenen la moto en regla? Té la policia la potestad de no fer complir el Codi de Circulació si ho considera oportú?

Si trobeu alguna similitud entre l’exemple anterior i el tema dels quioscos de la platja, l’encerteu de ple. Per començar ens trobem davant una resolució d’alcaldia de mitjans del 2014, amb el govern local de Partit Popular, que ordena el desallotjament dels quioscos basant-se en:

– Que no tenen llicència o autorització per a ocupar el domini públic.

– Les concessions sobre bens de domini públic s’atorguen previa licitació (concurs), sent nul·les les que s’atorguen sense atendre a les formalitats contractuals.

– La llicència d’activitat va associada a les condicions tècniques per a realitzar una determinada activitat comercial, i no suposa una concessió administrativa per a l’ocupació del domini públic.

– El pagament de taxes per ocupar el domini públic és un fet impositiu que ve donat per la ocupació efectiva de dit domini, independentment de la legalitat o no de l’ocupació.

Atenent a que l’equip de govern actual no troba cap argument jurídic per a revocar o incomplir una Ordre d’Alcaldia de 2014, i que per tant està obligat a dur-la a terme. I considerant oportú, i convenient per a l’interés general, que en la platja hi haja el servici de dos quioscos i un quiosc-bar, i no més, per a que la seua explotació siga rendible, hem decidir traure a licitació, com obliga la llei, la concessió de les instal·lacions abans esmentades. D’aquesta manera podràn optar a la concessió les persones que estan explotant sense llicència les instal·lacions actuals, si volen seguir en la seua activitat, però, com obliga la llei, el concurs haurà de ser de lliure concurrència. Així, qui s’adjudique la concessió tindrà la seguretat jurídica de poder desenvolupar la seua activitat sense problemes, amb tots els seus drets, durant el temps que dure la concessió. Hem posat unes condicions tècniques per a l’adjudicació de manera que qui regente els quioscos atenga a uns critèris estètics, mediambientals, de qualitat i de funcionament per a que la imatge de la Platja millore de manera substancial.

Eixe és el criteri que m’ha guiat com a Regidor de Comerç, el mateix que té l’Alcalde i l’Equip de Govern.

 

Presumpció d’ignorància

en-valencia

Ahir hi va haver ple de la Mancomunitat de l’Horta Nord. Un ple de tràmit perquè ja tot s’havia negociat abans, excepte un xicotet detall. En un moment del ple, el president, Jose Vicente Andreu (PSOE), demanà la Secretària que presentara la documentació en valencià, al que ella respongué que ho intentaria, atés que no el sap escriure. Semblaba que quedaria aci la cosa quan va intervindre el representant de Massamagrell, el també socialista Paco Gómez, per a demanar que si es feia en valencià, també s’havia de fer en castellà. Curiosa conversió repentina al bilingüisme del representant del PSOE: quan s’escriu en valencià, s’ha de fer també en castellà, però la doble versió es pot obviar quan s’utilitza només l’espanyol com fins ara.

Quan algú emet un missatge és bàsic tindre una idea de a qui es dirigeix. Hom suposa, o intueix, com serà la seua audiència. No fas el mateix discurs sobre l’evolució quan et dirigeixes a una classe de xiquets de primària que quan el teu auditori està format per alumnes de tercer de biològiques. Per tant, d’alguna manera presumeixes els coneiximents que pot tindre qui t’escolta o llegeix. En una situació social com la nostra, pel que fa a la llengua, pots triar tres opcions:

a) Escollir el castellà. En aquest cas estàs segur que tot el món t’entendrà, però la teua sensibilitat pel que fa al valencià i la situació de diglosia que pateix és nul·la. Se te’n fot el que li puga passar a la llengua, o com a poc no estas disposat a fer el mínim esforç en favor seu.

 b) Escollir el model bilingüe. És el què en diriem presumpció d’ignorància: ho fas en dues llengües perquè creus que almenys una d’elles s’entendrà. A més a més, quan el text que escrius va en primer lloc (o a la banda de l’esquerra) en castellà, i reserves per al valencià la part inferior del text i el tipus de lletra cursiva, de facto has optat per l’opció a, ja que és evident que després de llegir el primer text en castellà, ningú para atenció a un escrit que diu el mateix del que ja ha llegit. La presumpció d’ignorància consisteix, doncs, en què consideres el receptor del teu missatge incompetent per a entendre el valencià (l’opció contrària és inversemblant). Tot això en un entorn valencianoparlant des de fa segles i amb ensenyament de, i en valencià, des de fa 35 anys.

c) Escollir només el valencià. Atenent a la necessitat d’especial protecció que mereix el valencià, i entenent que qualsevol castellanoparlant que resideix al País Valencià (no diguem ja els valencianoparlants), és perfectament capaç d’entendre un text o un discurs en valencià, optes pel que podem anomenar presumpció d’inteligència. Consideres els teus interlocutors el suficientment competents per a entendre el teu missatge. Tal com fan els els castellans a Castella, els portuguesos a Portugal o els italians a Itàlia.

Desestructurat

solar-desestructurat

No puc amb els polítics que utilitzen el llenguatge per a canviar la realitat, per a fer creure que allò que tenim davant els ulls no és el que veiem. Ho explica Quim Monzó en el seu esplèndid recull d’articles “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates”. Així tenim que la crisi es converteix en desacceleració, la emigració per motius econòmics esdevé mobilitat exterior i la expoliació fiscal que patim els valencians s’ha convertit en solidaritat. Un país com el valencià, que té una renda del 85% de la mitjana estatal, ha de ser solidari amb regions com Asturies o la Rioja que estan per damunt de la mitjana en renda i inversió per persona. El món al revés, els pobres sent solidaris amb els rics. Si no fos perquè eixa rapinya que patim els valencians per part de l’Estat fa impossible atendre qui més necessitats té, seria per riure, però és molt seriós.

Per a riure és l’ultim episodi de papanatisme que ens ofereix el PP de la Pobla de Farnals. Resulta que hi ha un solar municipal en la platja que està ple d’escombreries i fem i ara l’Ajuntament ha rebut una subvenció, i amb aquests diners i altra quantitat que posarà el consistori, el solar es netejarà i plantaran unes plantetes. No ha tardat l’alcalde ni el que li costa a Rajoy posar la mà al foc per un imputat, en fer un video on explica les circumstàncies de l’afer: hi havia un solar que estava “desestructurat” i ara s’acondicionarà per a que els veïns puguen disfrutar d’ell. El senyor alcalde no pot tindre en el terme municipal, que tan exitosament administra, un solar ple de porqueria, però un solar desestructurat, això ja són figues d’un altre paner. Quan algú del PP duu un any sense netejar el cotxe, no el té ple de merda, no; el té desestructurat. I tots els casos de corrupció que esguiten dia si, dia també, el Partit Popular, són episodis aïllats de desestructuració que per a res afecten al concepte global de partit net i lluent com una patena.

Miracle!

El dia 28 de març el Papa Fracesc autoritzà la Congregació per a les Causes dels Sants de promulgar, entre altres decrets, el que reconeix el miracle que farà pujar als altars la parella formada per Louis Martin i Marie Zelie Guérin, pares de Santa Tereseta de Lisieux. Tots dos varen intercedir davant l’Altíssim per la curació d’una xiqueta valenciana, un nadó què va nàixer als sis mesos de gestació amb moltes complicacions, entre elles un vessament cerebral. Els metges no donaven ni un duro per ella però els pares no defalliren, i atés que havia nascut el dia de la festivitat de Santa Teresa d’Àvila, decidiren dirigir les seues pregàries a la Santa el braç de la qual acompanyà en la tauleta de nit un Franco agonitzant. Sembla que la Santa castellana no estava per la llavor i Carme, la xiqueta, no millorava. El pare va pensar que si hi havia més gent resant per la seua filla, potser tindria més possibilitats de sortir-se’n, i dit i fet, anà al convent de les Carmelites Descalces de la localitat de Serra a demanar ajuda. Les mongetes s’uniren a les pregàries sense cap mena d’èxit. Veient que la xiqueta continuava igual o pitjor de salut, els progenitors de la malalta, assessorats per les monges carmelites, decidiren canviar el destinatari del seus precs, i dirigiren les demandes als pares de Santa Tereseta de Lisieux. Louise i Marie van haver de posar més interés que Teresa de Jesús, ja que la xiqueta es va curar de manera extraordinària en un moment en què els metges ja la donaven per perduda.

Photo 20150324115324784

Els pares de Santa Tereseta gaudien de la categoria de beats, atés que se’ls atribuïa un miracle anterior en la persona d’un xiquet milanés, que també havien curat de forma inexplicable a ulls de la ciència. Per a passar de beat a Sant sembla ser que es necessita haver fet un segon miracle. Els dos beats estaven, com aquell que diu, en llista d’espera per a pujar de categoria, de manera que quan tingueren l’oportunitat d’intercedir davant Nostre Senyor, no badaren i posaren tota la carn a la graella. Tenint en compte que un Sant gaudeix d’una categoria superior a la del beat, el mèrit d’aconseguir la curació de la xiqueta és doble. O no, si parem atenció en que es tracta d’una parella de beats, i no sabem si dos beats sumen més que un Sant, o si són iguals o inferiors. No sé si la Teologia ha estudiat el tema, però seria mereixedor d’un Tractat, per a millor orientar els roseagaaltars que tinguen algun familiar malalt i no confien en la capacitat de la medicina per a dur a terme la tasca que li és pròpia. El fet és que els dos beats van aconseguir allò que Santa Teresa no concedia. És lògic i normal que una Santa de tal nivell, que no pot pujar de categoria ni necessita fer mèrits de cap mena perquè ja ha demostrat tot el seu poder, es fes la ronsa davant les pregaries dels pares de la xiqueta i de les mongetes de Serra. És més convenient doncs, que quan hom té alguna persona per qui pregar, trie com a objecte de les seues oracions algú que estiga en la llista de candidats a ocupar un lloc en el santoral: posarà més obstinació, si no pel malalt, almenys per interés propi.

Altre assumpte a aclarir per la Teologia és el dels beats o els Sants que van en parella, com Louis i Maria o com Sant Abdó i Sant Senent, els Sants de la Pedra. Els miracles que obren, es poden atribuïr als dos a parts iguals? No és posible, com passa sovint, que u d’ells faça tota la faena, i per contra, el mèrit es repartisca entre els dos? Qui no coneix, per exemple, el cas d’una penya taurina on hi ha alguns que duen a terme les tasques més feixugues i avorrides, i després, a l’hora de fartar i beure, o de tallar la corda al bou embolat, són els que no han fet un brot els primers que apareixen? No seria millor, per ser justos, que cada beat anara pel seu compte i que cadascú carregue el seu mort?

L’espill

Quan ens pregunten quins són els invents que pensem que més han contribuït al progrés de la humanitat, pràcticament tots responem el mateix: el foc, la roda, el motor, la impremta, l’electricitat… Tinc un amic que afegeix la cervessa a la llista. No seré jo qui el contradiga. Crec, però, que hi ha un objecte que tothom oblida i ha estat essencial en el procés de desenvolupament humà. Es tracta de l’espill. Un instrument que ens permet conèixer-nos (i reconèixer-nos) a nosaltres mateixos. Poca broma, no és qüestió intranscendent. És part essencial en la formació de la nostra personalitat. Ens permet saber com som i comparar-nos amb els demés. Si u es veu guapo o lleig, jove o vell, no canvia el seu comportament envers els demés? No té una opinió o una altra de si mateix? Tan important és, que el reflexe en l’espill ha estat fins i tot un recurs utilitzat en el cinema, sobre tot en les pel·lícules de por. Quina angoixa produeix veure reflexat en un espill algú diferent al que espera el personatge: a si mateix. O no veure res, com en el cas dels vampirs: no es reflexen perquè son morts. I què és la mort sinó la manca d’existència més absoluta?

No només els individus necessiten poder-se vore a si mateixos per a conformar la pròpia personalitat. També els pobles ho han de fer. El primer instrument d’auto-reconeiximent segurament fou la llengua. Formaven part del mateix grup humà aquells que s’enteniem parlant. Els altres serien, doncs, aquells que parlaven de manera incomprensible per a nosaltres. Un exemple il·lustatiu el tenim en el disseny de les fronteres en certs països quan acabà la primera guerra mundial. El funcionaris de la Societat de Nacions visitaven el pobles fronterers i quan preguntaven a la gent de quin país era, en pobles que havien canviat d’estat varies vegades els darrers cent anys, no sabien què respondre. Aleshores la solució fou traçar la ratlla per la frontera lingüística.

Amb l’aparició dels Mass Media els pobles han trobat noves eines on identificar-se a si mateixos. La principal ha sigut la televisió. Les persones, a través de la televisió, veuen gent, paisatges, ciutats, celebracions… amb les quals s’identifiquen. És el su espill. Allí és on s’adonen que allò que veuen els hi és propi, i a més a més, és diferent d’allò que veuen altres pobles. La tele serveix per a reconèixer-se i també per a crear consciència de poble. Aquest és el tema, i el motiu pel qual ens han deixat sense Canal 9. I això que era un mitjà que mostrava una realitat parcialíssima i distorsionada del que és el Poble Valencià. Però, malgrat tot, una realitat diferent. Les excuses han sigut de tots colors. Fet i fet, no els en calien: sempre han utilitzat allò públic com si fos particular. Però l’objectiu era ben clar, deixar-nos sense espill on reconèixer-nos com a poble, per a que deixem de ser poble.

“Hemos puesto a Valencia en el mapa”

TSJCV

   Sabeu quin és l’edifici valencià que més ha eixit en els noticiaris? Penseu un poquet. L’aeroport sense avions? El Palau de les Arts? La Ciutat de la Llum? L’Oceanogràfic? L’Àgora? El Museu de les Ciències? Doncs no. Cap d’estos. El que més hem vist per la tele és l’edifici del Tribunal Superior de Justícia, on vèiem entrar i eixir, dia si, dia també, gent del Partit Popular i el seu entorn. Ens anaven a posar en el mapa del Món i ausades que ho han aconseguit. Ho anaven a fer a còpia de gastar diners a cabassos, els nostres diners, els de tots, fent edificis per a després ja vorem que posem a dins. Però no. Ens han fet famosos per la corrupció, el malbaratament, l’arrogància i la ineptitud. Perquè la corrupció costa diners, però més se’n perden per la mala gestió. Una gestió inepta que els duu a tindre en Canal 9 més de 1800 treballadors, alguns dels quals no anaven ni a treballar per no tindre què fer, fins el punt de fer-la inviable, i per una enrabiada infantil en no aprovar-los un ERE, acaben tancant-lo i gastant-se una altra fotracà de diners, que paguem entre tots, com sempre. Sabeu que Radio 9 facturava 160.000 euros l’any amb una plantilla de 170 treballadors, es a dir, 950 euros per treballador a l’any, 80 euros al mes? Una gestió tan brillant com la que ha dut a la ruïna a Bancaixa, la CAM i el Banc de València. Allà on s’han clavat, ho han afonat.

   I en la Creu? Aci no anaven a quedar-se arrere. També ens han posat en el mapa. La primera vegada que eixirem en les notícies va ser quan Peralta es posà un salari més elevat que el del alcalde de Sevilla. Però la cosa no acabà aci. Moció de censura, agressions, insults, amenaces, represàlies, diners en metàlic amagats en “La Casa del Poble”, la Guàrdia Civil escorcollant el consistori… En fi, crec que esta gent del PP s’ha guanyat unes bones vacacions. Alguns ja les estan gaudint en Soto del Real. Com més lluny de l’Ajuntament i de la Generalitat, millor.

Qüestió de prioritats

presupost-tunel

Sempre hi ha alguna cosa que ens agradaria tindre si no ens costés res el posseir-la. Una illa, un iot, un Ferrari… A eixe desig inabastable es referia certa publicitat de loteria. Quina cosa voldríem, si aconseguir-la ens costés tan poc com comprar un dècim de loteria? Per quatre xavos pots tindre allò que només és teu en els somnis més fantàstics. Clar, que les possibilitats son tan escasses que pràcticament resulten nul·les. Però per quatre xavos, qui no fa la prova?

Adquirir una cosa entre molta gent és pràcticament com no pagar-la. 509.000 euros poden semblar molts diners, però si els paguem entre els més de 7.000 veïns de la Creu eixim a només 70 euros per barba. Si tenim en compte que aproximadament la meitat la paga Ferrocarrils de la Generalitat, la despesa es dilueix i encara pareix que el cost siga més baix. Per tan pocs diners, qui es priva d’un túnel per arribar més prompte al cementeri? Ho paguem entre tots, si, però no entre tots els usuaris. Als que viuen en la platja els la bufa el passatge al fossar: tots els que hi vagen, si es que va algú, ho farà en cotxe. Els enterraments tampoc passaran pel forat. En fi, molta pasta per a un ús tan esporàdic. Hi havia demanda social de túnel? És possible, però en tot cas dubte que fora majoritària, cosa que només sabríem si s’hagués consultat la gent. Era necessari? Deixe al lector la valoració d’aquest assumpte, però li demane que tinga en compte els escassos 200 metres en què s’acurta el trajecte si prenem com a referència la distància a l’Ajuntament. Els cementeris de Rafelbunyol o de Massamagrell encara estan més lluny de la població. Què hauria de fer l’alcalde pepero d’aquestes poblacions veïnes per a fer-los més accessibles, un telefèric? I per últim, era prioritari el passadís sota la via? Si tenim en compte que amb eixos diners es podrien curar definitivament 20 malalts d’hepatitis C, als quals se’ls nega el medicament perquè “no hi ha diners”, els ho podríem preguntar a ells.

A fer la mà.

salvo

El President del València CF, Amadeo Salvo, creu que s’han gastat molts diners promovent “llengües mortes” i s’ha deixat de banda l’anglés. Sense “voler ofendre”, ha dit. Quan hom cavil·la un poc a vore si esbrina a quins idiomes es deu referir, i veu que Llatí i Grec pràcticament han desaparegut del currículum escolar, no té més remei que adonar-se de que al que realment es refereix és a les llengües “regionals”. Són aquestes les que impedeixen la gent tindre soltura en la llengua dels negocis. És el que passa quan algú mesura el valor de cada persona pels cacaus que guanya. I el senyor Salvo n’ha fet a cabassos. Els ha guanyat per saber anglés. I coneix la llengua de William Shakespeare perquè no ha perdut el temps aprenent valencià. No matemàtiques, ni literatura, ni dibuix, ni religió. No. Valencià. Ha fet tants doblers que ha assolit el nivell “gurú”, que fins ara ostentava en solitari Juan Roig. És quan t’ha anat tan bé en la vida que et consideres autoritzat per recomanar els demés què han de fer amb la seua, des de treballar com a xinesos a no perdre el temps amb les llengües mortes. El problema dels diners és que quants més en tens, més en vols. Les necessitats canvien i uns demanen almoina en la porta de Mercadona per a menjar calent i altres han de pidolar en Singapur per a comprar-se un club de futbol.

Diuen que el saber no ocupa lloc, i per això hi ha qui pot aprendre quatre idiomes i qui amb penes i treballs en balbuceja un. El del President del València és un cas a part. El cervell de don Amadeo es veu que és com un sac de creïlles, que quan està ple, ja no hi cap res més. Si coneix el valencià, aleshores ja es pot encabotar en embotir l’anglés que no hi entra. Potser si apreta molt, entossudit en vore The Wolf of Wall Street en versió original, s’esbotifarra el sac i se li’n ix el valencià. O pitjor encara, el castellà. Tragèdia. Segurament quan es tragué el carnet de capità de barco se li oblidà l’anar en bicicleta. Però, on vas a parar? No hi ha color!

Afortunadament, però, hi ha molta gent que no valora els demés per la pasta que tenen. Els mesura també per la fidelitat a la terra, al país i als avantpassats, per l’orgull, l’honestedat, el companyerisme, el plaer de saber i entendre, el tindre una visió particular del món… Per a tot això, el valencià, per als valencians, li pega mil voltes a l’anglés. I encara podem fer una coseta més en valencià que en la llengua de Warren Buffet resulta del tot impossible, enviar Amadeo Salvo a fer la mà.

El Víbora

ElVibora_83-09

Una de les meues revistes favorites durant l’adolescència fou El Víbora. He de dir que en aquella època devorava tot allò que queia en les meurs mans, però tenia, i mantinc, una gran afició pel còmic underground. La raó principal per la qual no conserve moltes revistes d’aquell temps és que, en resultar cares, no en comprava gaires o les bescanviava.

Una de les històries que més recorde, supose que pel fet de què m’agradava, la signava l’italià Tanino Liberatore. El protagonista del relat era un androide anomenat Ranxerox, la nòvia del qual era una adolescent de la que no recorde el nom. Entre aventura i aventura hi havia escenes explícitament sexuals entre el robot i la seva precoç promesa. A pesar de l’abundància d’aquest tipus de lectures en la meua pubertad i primera joventut, mai he tingut la més mínima atracció de tipus sexual pels infants (ni pels androides).

La darrera reforma de Codi Penal espanyol considera pornografía infantil la representació visual d’una persona que semble ser menor, participant en una conducta sexual explícita, real o simulada. Quant a la pornografia infantil, tant és punible la creació, tràfic i difussió, com la posessió de la mateixa. Si algú guarda la col·lecció d’El Víbora, estarà infringint la llei.

Possiblement siga correcte perseguir la difussió i posessió d’imatges de xiquets practicant sexe, però s’entén que a qui s’intenta protegir és la persona que hi participa, si es tracta un menor d’edat. Ell és qui té uns drets com a èsser humà, encara que no sapigam de qui es tracta. En el cas del dibuixos, a quí es pretén protegir? Tenen drets els personatges imaginaris? Em venen al cap les figures de Robert Crumb, moltes vegades en actituds explícitament sexuals. Aquests dibuixos sovint tenen el cos voluptuosament humà i el cap amb aparença de gat, ànec o estruç. Bé, si es tracta d’un gat o d’un ànec, segur que és menor de 18 anys (els estruços no sabria dir quant de temps viuen). Deixem Crumb fora de la llei? I què haurem de pensar de la Lolita de Nabokov? És correcte tindre el llibre però no la seua adaptació gràfica?

Tal vegada el legislador, amb aquesta norma, no mirava de protegir les víctimes de la pornografia real, sinó que prohibeix tot allò que creu que pot incitar a la pràctica del sexe amb infants. En tal cas hauria d’esbrinar a quina mena de lectures tenen afició els capellans pederastes per tal de posar-les en la llista negra, junt a l’obra de tants artistes. Si la raó de la prohibició és una presumpta relació causa-efecte entre les imatges i la pràctica, no s’hauria d’impedir la difussió d’imatges de violència? I les curses de cotxes i motos no indueixen, potser, a saltar-se els límits de velocitat? Acàs els lectors no sabem distingir entre la realitat i la ficció? O tal vegada son els nous censors els qui no ho saben discernir?